Jo ja sabia que s’aproximaven los dos dies de Montbike de BTT, però coincidia en festes d´Alcanar, bou capllaçat...i com bon aficionat u tenia clar, “jo este finde als bous “, però em truca un amic de Jesús i em diu..”a la merda, me’n vaig en los de Montbike!”... me va començar a picar lo cuquet i vaig agafar la bàscula, que val més dos dies en BTT o mig dia del bou capllaçat???, i pensant-ho bé i a més a més que me trucava molta gent i m’encenien en llama dient-me...te la vas a perder! que és una passada, no se què, no se cuantos...al final vaig pensar “a la merda me’n vaig en ells”, però ara tenia que parlar en la família, cosa gens fàcil en dos crios, i me fico a pensar per a que surti tot bé, penso que si a més de ser una dona fos un home seria més fàcil, perquè li pegues una bona trompada o més conegut com una castanya i ja està sol.lucionat, teu dona tot, lo tens menjant a les mans...que fàcils som!! però al ser una dona la cosa se complica. Li truco i li faig l´avansadilla: “M’apeteix anar en los de Montbike, que trobes?”...i diu: “A la nit parlem...” Bueeeno bona senyal, se té que anar poc a poc per a que no hi haguen daños colaterales, en arribar a casa i obrir la porta, començo a fer-me lo coixet, (per a fer-li més pena) però com que me coneix (son massa anys junts) me diu..que voools?, jo com que u tenia tot pensat li dic, “mira, m’apeteix molt anar los dos dies BTT, perquè la faena.. l´estrés.. es que es una cosa que no he fet mai..va tothom..bueeeno li vaig fotre un rotllo!, enseguida me va dir, “va victima, ves que ja cuidaré jo dels crios”...Yuuupi yuupiii..ja no anava coixet..a la merda, me’n vaig als dos dies de Montbike 2012 y te la vas a perder!!
Dissabte 12 M., eme de mayo a les vuit al de la Fina, la gent va acudint, tots molt puntuals, caferet i direcció lo pont penjant d´Amposta, perquè Nando volia la foto del dos ponts, el d´Amposta i en arribar a Beseit l´altre pont, ai mare Beseit, encara quedava molt llunys. Después de la foto, marxant amb molta alegria i felicitat en busca de la pista de Casetes Velles, uff molt de quitrà i ja començava lo solet a tocar los collonets, però era pronte i portàvem pocs kilòmetres, i entre rises i coses que anaven passant, com ara una serpeta que se mos va crusar, xiquet, Jordi de mapei encara corre ara!
Avançant, punt vint i pico km., arribant a la pista i a esmorzar les primeres barretes, bocates, aigua a tope, sals minerals, bueno, preparant lo cuerpo per a la pujada a Casetes Velles, una passada, en enfilar cap a munt unes cabres mos donen la benvinguda , plateret alguns i plat uns altres. Vam quedar que visitaríem la cova, ja que hi havia gent que no havia estat mai, después de fer una paradeta a la caseta del guardes i beure aigua fresca, perquè feia una calooor, però d’estes que sofoquen!!
Mos refresquem i direcció a la cova, la visitem, i la primera averia, la cannondale no aguantava la pressió i l a cadeneta anganxadeta..sol.lucionat. Pròxima parada a la Font, osti que fresca estava! menos mal, banyant-nos lo cap i lo pit! i omplint los camelbak perquè ja estaven vuits, es dir, dos o tres litros d´aigua beguts. Ara si, Casetes Velles, la primera trompada feta! Molt pesada, perquè va ser pesada eh? Jo em pensava que después d´allò ja u tenia controlat...ai xatooo que poc meu pensavaa, la missió encara escomençava...
Un trosset cap avall, direcció al Refugi, i una baixadeta,( después de tres hores lo menos o moltes més), se va acabar enseguida, i remuntant i baixant anaven passant les hores, les forçes i una calor! vinga un gelet i sales minerales, que bó! però això si, unes vistes dels ports, uns paissatges, perquè cansament si, però per dalt és una passada, creuant d’una banda a l´altra, senderes, anàvem comentant, “esta es la que dona aquí, aquella allà, lo pic este està detrás de no sé a on, bueno, passant lo dia. Al final después d`algunes baixadetes impresionants i de cent metros mes cent metros, que sort de la psicologia del representant del Cabrings, vam arribar dalt de tot, i es veien els Estrets (Parrisal), per favor quina alegria! me vaig sentir com si hagués conquerit lo Kilimanjaro, vaiga passada! quina sensació, cansats si, però no vam perdre l’alegria, més fotos i moltes rises i cap avall! hòstia com baixaven les BTT per una baixada de nivell vuit, guapa guapa! La Començal treia fum del frenos, les cannondales també, les Trex, bueno, tota la representació, que vaig xalar baixant! Llàstima d´un petit contratemps casi al final de la rampa, no diré noms per què lo que passa al camp de batalla, allí es queda.
Vam arribar a l’aigua, que bé! menos mal, se mos havia acabat feia rato, la gent bevent del riu i refrescant-nos, ja estem salvats!, mos llimpiem les ferides i cap a Beseit, divino tesoro, que allí mos esperava la taxista en les maletes, la cervesa, etc. Sortim feliços i pensant en les cerveses, pim pam, sense encantar-nos. Estàvem cansats, però sortíem com a fletxes, no u entenc, devia ser la set.
En arribar al poble, en busca del baret, i mira quin encert, fem cap a un bar txeco, dotze animals sedientos, porta gerres de litro i fantes de llima...les tres primeres no van tocar a terra, o que bona!, después més calmats, ne vam fer unes altres, i a petar la xerrada i a tornar a riure un rato, que per cert, vam riure bastant, mos vam donar conte después de veure, que les fantes de llima estaven caducades, però quan hi ha gana, no es mira rés! A la dutxa, les maletes, que les portava Marga (la novia d’un company, gràcies Marga per pujar-nos les maletes), hòstia quina dutxa!! En acabar a caminar un rato més. Se veu que no havien fet anar anar prou les cames encara. Un altra cerveseta super barateta...7 euros dotze consumicions. Beseit, paraiso natural. A sopar...vaiga sopar! me vaig posar les botes, fabetes, sopa, de tot, ternasco (vaiga bó) i barato i carajillo i riu que riu, los u vaig contar lo xiste de la serp, lo sabeu? no? pos ja vol contaré...después xipisnike, també baratet, a la plaça de dalt. Vam començar a dir... que no anirem aquí? que no anirem allà? però estàvem morts, me penso que tothom...per cert, aquella placeta feia una olor a herba, no sé no sé, bueno, lo que passa al camp de batalla, allí es queda. A dormir! Fotia una basca, imagineus, vam dormir en les finestres obertes, i això que abans d’entrar a les habitacions, va pegar un tró, que més d’un se va assustar, no ho entenc, despejat i tronant...les fabetes!
Dia D, de, de diumenge, a les 7 del matí ja estaven xerrant, a les 8,30 esmorzant, boníssim. Per davant mos quedaven 90 km.. Lo cul ni mel notava,però en ganes d’embornar l’última etapa, después de carregar les bosses, li diem adios al cotxe, que més d’un se mirava lo portabicis, pensant...que no me’n aniré en lo cotxe?, però no, al final tots vam continuar, vinga va, cap a dins al Parrisal. Tothom coincidia que lo dia seria bastant durillo, perquè havíem de pujar la costeta interminable de Ponferrera o FontFerrera (Formenta Carrete!), o algo així, no me’n recordo.
Altra vegada més de dos hores en plateret ale ale, en arribar dalt, barreta, un descanset i cap al xalet del rei, una sendereta bastant tapada, però era cara avall. En arribar al xalet, algunes manifestacions del que pensaven del caçador i del xalet, menos mal que mon vam anar, perquè la gent començava a calentar-se i una retirada a temps es una victòria, no sigue cosa que mos tanquen, i vinga, cap a munt en busca d’un altre refugi. Ja començava a fer-nos falta aigua i un bocadillet, amunt, avall, merda! lo puto refugi tancat! bueeenooo, asta La Sénia no hi havia ni font ni menjar, menos mal que hi havia molta voluntat i bons amics que u donen tot i reparteixen lo que els queda.
Per la muntanya, es creen situacions especials com ara, se mos ha acabat l’aigua! ja salta algú i et diu, tranquil que a mi me’n queda, o lo menjar o alguna càmara, encara que sigue l´ùltima te la deixen sense parpellejar, hi ha molt de companyerisme, menos mal perquè sinó, jo estic mort! vinga, en busca de La Fau. Después en busca de la pista del pantano. La gent començava a estar cansadeta, poca aigua, i carregats de cames i de tot, en arribar a la pista (l`última sendera, la del Bou), lo dilema era (tal com estaven les forces) pista o sendera? es va decidir que uns per pista i els altres per la sendera i el pantano, ens trovarem al baret en una xibeca.
La última sendera la del Bou, espectacular, cansats però guapa guapa, la començal a tope, asta la trompada, allí me va baixar tot! llavors poquet a poquet perquè ja entrompeçava en tot, i era perillós. Al final pista a 4 km., lo baret del pantano...a muerte, vam sortir com si portéssim només un ratet dalt de la bici, los gels van bé, però pensa que si hi ha un bar a prop, les cames van a tope!...Xibeca, truita, salsitxa, canalons, bueno buenooo a tope! gelats, carajillos... i ja estem altra vegada en marxa, que són 40 km. después de un bon carajillo? rés...Hòstia l’ull del cul no me lo siento! Vam baixar com a fletxes pel quitrà...eiii a tope, encara mos quedaven ànims, rien, i en alguna escapadeta del peloton. Osti! lo butano!! mare meua quina passada! Vam tindre que fer un últim esforç, ja que se mos va escapar lo representant del Cabrin, però van dir la frase clau que era...”a vore si a la sortida de Montbike arribaran primer los dels Cabrin”..mira...la gent a tope!!...
Bé, vam xalar moltíssim, vam patir també, però los dos dies Montbike 2012 no u oblidaré en temps! estàs content de com te tracta la vida??
Per cert, a part de jo, tots los altres membres de la penya, veterans i no veterans, estan forts, però forts que te cagues!, tindré que entrenar més..o no? Ja he fet tard! De coses i anècdotes en van passar moltíssimes, totes no es poden explicar, però vos u garanteixo, ne van haver moltes i de molt bones. Mira que vaig patir, però si em digueren d’anar un altra vegada, te u juro que tornaria a anar en los ulls tancats!
Asta la pròxima.
Amposta- Beseit- Amposta... y te lo vas a perder! Jo no me u he perdut!! Asta l’any que bé.
Carrete
Els tracks aqui....
